Isidro Rebollo. Dr. en psicología, psicoanalista.

Spanish Catalan English French Portuguese

La veritat, a mitges, del porno televisiu. Una lluita desigual

E-mail Imprimir PDF

La veritat,  a mitges,  del porno televisiu. Una lluita desigual.

 

Essent conscient de que el lector d’aquests articles és un pare o una mare que busca recursos davant el que consideren una vulneració de la innocència infantil, he  pensat que seria aconsellable evitar el cientifisme de l’expert, allunyar-me de les referències a les innumerables possibles lectures aclaridores sobre el tema i orientar-me cap al fet de calmar les seves angoixes.

En primer lloc heu de tenir presents que l’enigmàtic de la sexualitat fa que sobre ella actuïn forces oposades: aquelles que la volen negar i aquelles, les quals s’aprofiten de la seva evidència.

Són clarament els perills de la modernitat. Avui dia tothom té accés al permès i com no al que està prohibit. Però, en relació a l’educació dels seus fills cal que tinguin present que la prohibició incita el desig. És a dir, que si per una banda intenten protegir de les imatges, d’altres, coneixedors de les forces que ens  mouen, no dubten des de la seva ètica més carrinclona, en atacar en una clara i desigual lluita: El mercat contra els fills.  El que no desitja cap ànima humana, no hi ha necessitat de prohibir-ho

Contra aquesta indefensió tal sols denunciar i esperar que la llei faci allò que té encomanat. Els fets hi seran mentre la batalla té lloc. En Juny de 1994 s’aprova la llei (art. 17, Cap. IV “De la protección de los menores” i ens diu que tant escenes pornogràfiques con violentes  tindran una franja horària entre les 22:00 i les 6:00 hores i hauran d’avisar sobre els seus continguts.  Mentre que es respecta o s’incompleix la llei podem clamar al cel o posar-nos a pensar què podem fer.

Traiem ferro al tema. Sobre tot el referent a la sexualitat sempre s’ha buscat  saber i per norma, no concordava la veritat amb la informació rebuda. Recordin la seva infantesa i qui eren els seus informadors en forma d’imatges i de persones.

És deshonest enganyar al nen-a i a l’adult amb seqüències que no s’ajusten a la veritat. Efectivament. Les imatges pornos només es basen en fantasmes molt arrelats en les nostres consciències, com són el que la virilitat és agressiva i la feminitat desitjosa i receptiva. Fluids, òrgans desmesurats, crits bojos i una satisfacció falsa que tan sols porten a una impossibilitat d’estar a l’altura. Aprofitin si tenen possibilitat i expliquin als seus fills que la sexualitat no és exclusivament orgànica i basada en la desproporció. Les mares informeu de que allò no és el que desitja una dona i els pares que allò no és el que pot donar un home. Qualsevol paraula pot fer gaudir més que cent moviments o dues centes postures. Però, no oblidin que lluiten contra fantasmes atàvics. Possiblement ells han de descobrir la mentida per sí mateixos. No ho han fets vostès?

S’ho agafin amb certa ironia. Ni el supermascle ni el metrosexual funcionen. Són imaginaris que ens obliguen, amb aquesta exigència cansina, a ser feliços a la força i a l’imperatiu: - Reparteix felicitat !  Si no dono gaudi la culpa és meva... si sóc culpable em torno agressiu. Si el sexe necessita de la fantasia... posin  doncs fantasia en les seves explicacions.

Pensin en especial que la sexualitat no és culpable. No matin al missatger. És curiós, el meu corrector ortogràfic “desconeix” totes les paraules referents al sexe. Evitant la seva ortografia no impedeix que jo em comuniqui educadament amb els lectors. Per això la pornografia com el diccionari poden rebre un us no groller, sense ofendre a ningú.

Els intents per part de l’adult de protegir els seus fills, en especial les seves filles, dels perills que comporten la nit, les companyes, les drogues, pot fer-li oblidar-se que l’experiència és personal i intransferible.

El que  realment és greu no es que un nen es sorprengui amb la pornografia, sinó que un subjecte de la seva edat resti abandonat a la seva sort en aquestes intempestives hores i en mans de qualsevol tipus d’imatges i d’idees. Aquí és on trobem la desigual lluita. La morbositat no crea individus malalts, la violència no crea per sí sola individus violents, calen condicions extres. Si no fos així tots seriem violents i perversos. L’observació és negativa quan recau en una estructura perversa. Jo he gaudit llegint “Lolita” de Navokov, obra eròtica i no em considero afectat més enllà que de literatura.

 

A l’igual que els excessos que es pateixen pel consum d’alcohol i d’altres substàncies, pot haver-hi una patologia sexual. De fet les parafílies tan sols indiquen que els objectes de satisfacció sexual són molt variats. Però desconfiïn d’aquells que veuen trastorns en tot el que no s’ajusta a la moral rígida. Siguin recelosos en les lectures sobre el tema, existeix molta hipocresia moralista.

Recordo que quan Freud provocava vergonya en la societat victoriana de la seva època al pregonar que la sexualitat era un component essencial de la vida anímica i que a resultes d’aquesta sexualitat el subjecte emmalaltia, un del prohoms de la medicina de l’època, en una passejada amb Freud es va aturar a parlar amb una pacient. Quan acaba la conversa i empren el camí comenta: - l’única recepta per a una malaltia així, va dir en Chrobak, ens és ben coneguda, però no podem prescriure-la. Seria: -Penis normalis dosim Repetatur!... Qui era el pervers, el pacient o l’especialista? Facin de pares.