Isidro Rebollo. Dr. en psicología, psicoanalista.

Spanish Catalan English French Portuguese

El fracàs escolar. Aquells que fracasen al triomfar

E-mail Imprimir PDF

El fracàs escolar. Aquells que fracassen al triomfar.

 
 


La escuela no puede asumir el carácter implacable de la vida

ni querer ser otra cosa que un juego o una escenificación de la vida.

(Sigmund Freud, 1910: Contribuciones para un debate sobre el suicidio)

 

El fracàs, altre dels significants que ens aborden de manera implacable a pares i educadors. Un tema que sempre és reprès a l’inici de curs i amb motivacions no sempre clares. En definitiva ens anuncia que un 30% dels alumnes no acaba l’educació secundària obligatòria i altres tants la post-obligatòria.

L’OCDE, ens avisa que estem en nivells preocupants en relació als alumnes que acaben batxillerat. Els arguments són múltiples i van des de la manca d’inversió en educació i en recursos humans, el fracàs del model educatiu i al final deixen caure de manera maliciosa i enverinada que el professorat espanyol està rebent salaris més elevats que a la resta d’Europa.

Com a pares deuríem anar més enllà de les informacions interessades sense negar la certesa de que els nostres fills rebutgen certs models culturals que se’ls ofereixen i que a vegades abandonen en una certa desesperació i impotència.

Alguns plantejaments venen a abordar el tema:

-          Aquells que argumenten que s’ha de ser més rígid i no permetre que l’abúlia de l’alumnat ens devori. Nostàlgics de l’autoritarisme.

-           D’altres diuen disposar de tot tipus de recursos psicopedagògics i els més avançats models organitzatius, que pensen que deu d’haver un ensenyament  que possibiliti que l’alumne sàpiga buscar el saber sense necessitat de recórrer a memorització, aconseguint que ni sàpiguen, ni sàpiguen buscar. Disposen de paraules explicatives: violència escolar, fracàs escolar, hiperactivitat, depressió, estrès, addicions, bullyng, mobbing. Però no per posar noms solucionem problemes i menys encara si els mediquem. El subjecte acaba per dir: - Sóc depressiu, en lloc de: - Tinc una depressió. No crec oportú el generalitzar tant en factors emocionals, intel·lectuals, motivacionals, ni tècniques d’estudi. Aquests especialistes apareixen amb les seves receptes i a vegades ho aconsegueixen, però més per prestar atenció que per les tècniques aplicades. Quan a Freud li comentaven els beneficis de les cures termals en balnearis, deia que més que l’aigua càlida, l’èxit era de les infermeres i l’afecte que subministraven.

-          Els polítics que no acaben de aconseguir un pacte educatiu que deixi fora rancúnies partidistes centrades en polèmiques estèrils entre confessional i aconfessional. Els que pressionen a l’educador per a que  doni vernís a les notes i que les actes reflecteixin una realitat incerta. Aquells que es senten molestos perquè els indicadors ens situen a la cua d’Europa tan sols per a criticar al partit en el poder. Així podríem continuar.

 

Però el fracàs no és patrimoni educatiu. És una paraula de moda que solem llegir davant de: política, relacions matrimonials, socials i econòmiques. L’educació no pot més que estar afectada.

Educar cau sempre a prop de la imposició. Requereix pel docent adaptar-se a la subjectivitat de cada època i a l’alumne l’abandonament de certs privilegis infantils. Els sistema educatiu és molt sensible als canvis socials i pateix el seus efectes. Tal vegada per això, educar pertany a les professions impossibles.

Els nostres fills i alumnes creuen en l’èxit a curt termini, sense esforç. Pateixen d’aquest acaçament de lo immediat,  de lo light, que travessa el més íntim i ens anul·la. El que avui és un èxit, demà està caduc. Es dormen entre consoles i pantalles que viuen per ells. Figures  abans simbòliques com el metge o el mestre, avui no tenen sentit, són susceptibles d’enderrocament.

 

L’escola és l’ambulatori d’adolescents avorrits i professors superats. L’escola no ofereix la felicitat que donen els objectes de la nova generació tècnica. Per a què buscar el saber si avui  està dominat per la llibertat visual, el tot pot ser observat escòpicament  i on comunicar-se passa per fer servir el mòbil.

Què podem fer els pares i docents?. Tots estem subjectes al sistema i obligats a exercir (doble problema) i cadascú deu tenir el seu paper. Ni el docent deu fer de pare, ni viceversa. Cada cas requereix el seu espai particular.

 No hi ha solucions institucionals, ni des de la família, ni des de l’escola. Quelcom s’escapoleix, no sembla trobar-se solució. L’escola necessita adaptar-se a aquestes noves exigències i procurar que l’altre triï, analitzi, decideixi, es faci individu en el particular i en el social.

 Els nostres fills de segur que revisaran el concepte de fracàs i de l’èxit. Segur que trobaran la manera de sortir d’aquesta globalització en la qual han estat abandonats i utilitzats. 

Un diari com El País reflectia la vida de alumnes que havien obtingut les millors notes en selectivitat en anys anteriors. Alguns després d’aquest temps eren aprofitats rebent sous “mileuristes”. És aquest el model de l’èxit o el fracàs del sistema?

Quin model de formació professional oferim; per què l’èxit passa curiosament pel desastre del llicenciat, el doctor o aquell que acumula màsters a dojo; quina és la felicitat que estem oferint?

Quan diem fracàs escolar parlem del nen subjecte d’avaluació, oblidant que tots som els avaluats.

Alguns superen el seu “fracàs” tornant a l’estudi en anys posteriors, d’altres superem el nostre fracàs estudiant d’adults i ara des del saber és quan millor veiem el “nostre fracàs”. Alguns fracassen al triomfar