Isidro Rebollo. Dr. en psicología, psicoanalista.

Spanish Catalan English French Portuguese

El consum o li venen un desig

E-mail Imprimir PDF

El consum o li venem un desig.

 

Entrar en una gran superfície per a adquirir un producte de primera necessitat, pa o llet, consisteix en caminar cap a el final de l’establiment passant per interminables prestatges, quan per fi ho trobem i hem de tornar, ens han exposat infinitat d’altres articles. En arribar a caixa, un corredor estret amb més productes: - El pa i la llet ja no estan sols ! De la necessitat al desig, passant per l’atracament. Això sí, amb música. Hi ha un paradigma més clar del fet consumista?

 

Ens venen desitjos. La inversió fetitxista.

 

Per a caure en aquest calidoscopi consumista algun deu estimular els nostre apetit. Ell, l’amo modern aprofita les festes culturals de qualsevol tipus i procedència dient que són el teu moment per a estimar a l’altre més enllà de l’afecte, amb un regal i un altre per a tu, per a no ser menys.

En psicoanàlisi diferenciem necessitat, demanda i desig. El desig és allò que m’empenta, està promogut per un falta, impossible d’emplenar en la meva estructura de subjecte. La manca deu de ser-hi, és bona, m’impulsa, em motiva, em fa desitjar. El que passa és que m’equivoco i crec trobar-la en els objectes. Per a entendre’ns, podem dir que el desig és allò que resta una vegada satisfeta la necessitat. Els que venen saben del meu engany. Me mostren el que enganya la meva falta i jo m’ho crec. És l’alienació del subjecte.

- Encara no ho tens? – Està a l’abast teu !. Nosaltres t’oferim allò que no saps demanar. La més cruel inversió fetitxista: T’ofereixen allò que demanaves (et creen la necessitat després d’estimular-te el desig) Comprar compulssivament com a manera d’emplenar allò que en falta. D’aquesta manera consumir és sentir-se viu. Ara en lloc de buscar qui sóc a través de les meves relacions amb la resta, busco el meu ser a través dels productes que consumeixo: cotxe, casa, mòbil, roba, moda...Són les nostres senyes d’identitat. Tan sols si tinc sóc reconegut pel meu semblant. En Cuba va haver-hi un problema de restricció amb els gelats, sols van quedar els de xocolata. Com ho van fer els consumidors per a sentir-se diferents, si no hi havia varietat? Es diferenciaven demanat quantitats diferents: un doble, un triple.

Som així víctimes de la nostra pròpia fascinació. Els nostres ídols estan als aparadors de les botigues. Venem l’ànima al diable en contracte plastificat amb una banda magnètica (targeta) No volem saber que les úniques coses que satisfan al desig són aquelles, les quals no existeixen. El somni és la realització del desig, perquè satisfà coses que no existeixen.

 

Anuncis i consells

Em temo no poder donar consells. Sí preguntar-me: Realment estem tan perduts, ens resta alguna il·lusió o esperança davant la qüestió?.  Pensin que el malestar en la cultura busca cultura.

Reconec que m’encanten els anuncis. No els veig, els llegeixo. Més enllà del prejudici moral,  me n’adono que els seus creadors són professionals coneixedors de l’avarícia humana i que saben manipular-la com a cap altre. Pensaran que això no és gaire ètic. Bé, prefereixo conèixer el meu enemic. És com el precepte de l’homeopatia: Similia similibus curantur (lo similar amb similar es guareix) Procuro llegir dins dels entrellats de l’anunci, el seu cruel missatge.

 . 

Hi ha tota una història de passions humanes rera de cadascú d’ells. No és fàcil, van dirigits al nostre inconscient: Si un anunci no ho entens, és que no va dirigit a tu. Si porten aquesta direcció no és possible aconsellar contra la incitació al consum. No és qüestió de girar-se contra el corrent. Vol ser l’heroi? Com pregonava algun, hem d’implicar als nostres fills en l’elaboració del pressupost familiar. Bé, pot funcionar o poden acabar considerant-nos culpables per no ser rics.

 

Diuen que la moda dels pantalons caiguts té com a origen el fet de que les colles de joves negres americans al ser detinguts, el primer que els era retirat era el cinturó, per a evitar penjaments  a les cel·les. D’aquí que els pantalons caiguessin. Ells s’unien basant-se en una identificació, tenir els pantalons caiguts: som els marginats, els detinguts. El marketing aprofità la circumstància per a inventar una moda. També és moda el no anar a la moda.

 

Més greu és l’anunci que juga amb la pulsió de mort tan present en el jovent. Juguen amb l’ideal. Un anunci de “jeans” mostrava uns joves lligats de mans i dels quals penjava un contrapès als peus. Eren abocats al fons d’un riu. El pla enfoca un d’ells que intenta respirar. La “veu en off  sentencia: - No són els teus primers jeans, però podrien ser els últims. Al menys deixaràs un cadàver maco. Els teus pantalons et faran diferent en la vida i en la mort. La fascinació de la mort com a reclam publicitari.

I què dir del que la indústria farmacèutica ofereix per a silenciar el desig de les persones que  pateixen símptomes psíquics? Psicofàrmacs per a silenciar la paraula.

Obscuritat a l’horitzó? Possiblement. A vegades el que és positiu està en el que és patètic i en la duresa de la realitat. Cadascú deu de buscar la manera de no restar silent a allò que passa al seu voltant. Els nostres fills deuran reinventar una societat que no es res justa amb ells. Els invito a que comentin amb el seu cònjuge consumista aquestes quatre idees: són gratis. Sempre ens podem oferir un Bon Nadal per a tots.