Isidro Rebollo. Dr. en psicología, psicoanalista.

Spanish Catalan English French Portuguese

La marató contra l'esquizofrènia

E-mail Imprimir PDF

 

 

La marató contra l'esquizofrènia.

Quan Filípides  va fer famosa la cursa superant els 42 quilòmetres que separaven Marató d’Atenes, poc s’imaginava que crearia el significant per a definir l’esforç inefable de l’ésser humà per superar  límits. La bogeria és semblant a la soledat del corredor de fons. El boig viu el drama de la seva alienació, de la seva incomprensió, de la qual tan sols ell és testimoni.

Ha estat la mateixa societat en la que viu la causant de la segregació, la constructora de murs i parets fetes amb totxanes de moral correccionista; ella, emparant-se en una suposada perillositat,  posa distància a la vesània. Michel Foucault, artista de la denúncia, ens explica com eren  embarcats en naus “Narrenschiff”, comdemnats a l’atzar del curs del riu, el qual els allunyava de la ciutat, per a posteriorment passar de la “Stultifera navis” a l’ingrés en hospitals on no van tenir millor sort. El guillat, confós  amb l’indigent, amb l’inútil, amb el no productiu era aïllat, encadenat i separat de la circulació, quan no exposat a la mirada d’aquells que s’apropaven als asils parissin a observar les manifestacions de la bogeria com a espectacle públic.

Van ser les pressions de la societat i no qüestions filosòfiques i de llibertat les artífes del canvi. Pinel, que considerava la bogeria com anormalitat espiritual, en 1793 en l’Hospital de La Bicêtre, els allibera de les cadenes i proposa l’aïllament terapèutic i el tractament moral. Els hi lliura  a la vigilància de la medicina, aliada de la llei, la qual delega la seva responsabilitat a la psiquiatria i al seu arsenal terapèutic.

En el que és essencial, salvant distàncies, res no ha canviat. La por al malalt  no és res més que la por a la nostra pròpia bogeria, com reflexionava Pascal: “Els homes són tan necessàriament bojos,  que seria estar boig, d’alguna manera el no estar boig”.

Tres temes estan sobre la taula: La reforma psiquiàtrica, les formes d’abordar la clínica i  l’alienat. En quant a la reforma, la societat ha demanat solucions i alguns com l’antipsiquiatria amb Basaglia inicien la denúncia. Vint anys desprès s’aconsegueix que a Itàlia es tanquin els psiquiàtrics, quan als Estats Units fa temps que els alienats han sortit i ara pul·lulen per les famoses avingudes, tal i com en l’època clàssica denunciava Foucault, formant part dels indigents. A Espanya, amb una massa propera a 400000 malalts, es parla de la reforma de la reforma, que juga amb el dins-fora com a solució. Del tancament dels manicomis a l’hospital de dia, del pas de l’asil a la medicina de sector; inclòs, possiblement por esgotament, no per criteris clínics o de llibertat, es lliura el malalt a la família.

Sóc conscient que és fàcil caure en la frivolitat de la crítica i la denúncia. Cal  preguntar-se que fer amb els crònics, els gran oblidats, què s’ha de fer amb els violents (estigma falç estadísticament demostrable),  per què es col·lapsen els serveis. Qüestions d’una política de l’Administració que ha d’anar més enllà de l’estètica en edificacions. Al César el que és del César…

Com podem abordar la clínica?. Parlem-ne d’una atenció preventiva que eviti la cronicitat i que sigui capaç d’estabilitzar els deliris. Remarco que no parlo de cura de la psicosi; de fet alguns psicoanalistes pots-freudians afirmen haver curat la psicosis en tots aquells casos en que no es tractava d’una psicosis. La bogeria ha estat el cavall de batalla de la clínica i els clínics, els quals observen, diagnostiquen, classifiquen, pronostiquen i promouen tractaments de manera ben allunyada.  Existeix una falsa lluita entre organogènesi i psicogènesi, entre la química (que com l’internament pot ser eficient en un moment) i el prestar l’oïde a la bogeria, que fins ara es resisteix a la seva localització orgànica. La convivència dintre del mateix recinte d’autistes, esquizofrènics, maníac-depressius paranoics que es manifesten de manera diferent en el temps d’aparició del patiment i en la simptomatologia, unit al ritme esgotador de la medicació han fet la resta. No podem caure en l’errada de pensar que els rius curiosament sempre passen per les ciutats. Els diagnòstics es compliquen. Ja Freud avisava que es confonia histèria o neurosi obsessiva amb esquizofrènia. Hi ha fenòmens elementals en qualsevol psicosi. No hi ha prou amb la despersonalització o el pànic obsessiu; cal l’automatisme mental, els neologismes, la intuïció delirant. O s’escolta o es medica, aquesta és la qüestió.

Ni l’excusa biològica, ni el recurs hereditari, eviten que el pacient parli, i quan ho fa el que abans era biològic ara és paraula i aquesta produeix efectes sobre l’emocional. Si alguns parlen de secreció neuronal, nosaltres ho fem de significació de la malaltia. Si el medicament produeix una reacció química, no fa res més que el que fa la paraula. Però així com la biologia va al cos, la paraula es dirigeix al ser del subjecte per a donar-li oportunitat d’escoltar el seu patiment.  Això en una primera crisi és essencial. Poden estabilitzar el deliri i sobre tot que el que és agut no és transformi en crònic i aquest últim en residu cridaner, molest i preocupant per la seva perillositat..

Quan parlem del boig, ho fem de la persona que ha perdut el nord, o que mai l’ha tingut, que apareix en la natura sense límit i que fa servir el seu deliri, les seves veus o per què no, les seves manifestacions artístiques per a fer de mitjancer entre lo real i el que és simbolitzable. Ha perdut un significant essencial i quan en la carretera manca l’indicador principal comencen les veus, el brunzit de l’al·lucinat els ecos de pensament.

El boig des d’algun punt intern observa la seva bogeria, tan sols cal pensar en construir un lloc, no per a observar-lo, sinó per que hi hagi un discurs que no ens faci retrocedir davant la psicosi.